2. Sistemes de competició: Dimensió social dels sistemes

En tota disciplina esportiva, a qualsevol nivell (professional o amateur), on s’estableix-hi una competició ha d’haver-hi un sistema que la regeix per poder posar ordre i aclarir en quins termes es podrà competir. I quan dic competir, no em refereixo a fer-ho no només a nivell esportiu, sinó a nivell social, econòmic i polític. Tot equip/franquícia ha de saber en quins termes podrà competir en aquests quatre àmbits.

En el món dels sistemes de competició, per poder-los explorar a fons, seria bo desglossar-los a partir d’aquests quatre nivell o, millor dit, dimensions, que caracteritzen cada sistema: la social, l’econòmica i la política i l’esportiva. En aquest article en qüestió només ens centrarem en l’explicació breu i concisa d’una sola dimensió; la social. És important saber des de quina perspectiva social es desenvolupa tot sistema de competició, doncs a partir d’aquesta dimensió, és més senzill entendre el funcionament d’altres.

I quina és la manera més bàsica per poder mostrar a com funciona aquesta dimensió? A partir d’exemples. Possiblement, els dos sistemes més desenvolupats i coneguts arreu del planeta actualment, a nivell professional, siguin l‘europeu i l’americà. Evidentment que també n‘hi ha d’altres; l’asiàtic, l’oceànic o l’africà, però en aquest article voldré posar èmfasi sobretot en aquests dos sistemes a nivell professional. Doncs són, molt probablement, els que tenen un impacte més notable en el funcionament de bona part de la majoria de disciplines del món de l'esport avui dia. Per on podríem començar a exposar doncs les seves dimensions socials?

Si hi ha una diferència principal que cal remarcar entre ambdós sistemes, a partir de la qual es comencen a vertebrar i a definir les seves dimensions socials; és el seu focus. El focus social des del qual, cada continent, treballa i desenvolupa el seu sistema de competició, és el pal de paller a partir del qual obra aquesta dimensió. Ara, exemplificant-ho amb Europa i Amèrica del Nord (principalment) ho podem comprendre millor.

Pel que fa al sistema europeu, el seu focus social remet bàsica i exclusivament en l’individu. Ell és el centre de tot principalment per damunt dels interessos que pugui tenir l’organització (equip/franquícia) per la qual treballa. De manera que, si aquest ésser vol fer un canvi d’aires o allargar el seu contracte, sempre ho acabarà assolint amb més o menys temps d’espera i dificultats o obstacles que hi hagi pel camí. Aquí hi ha un element que pot fer que els canvis que volgui realitzar un jugador, en la seva carrera, estiguin més o menys farcits d’entrebancs: l’estatus. Doncs depenen del nivell d’estatus que conservi tal jugador, aquest tindrà més o menys capacitat per maniobrar el seu destí. Un marge de maniobra sobre el seu destí, que si l’haguessim de calibrar percentualment seria: 75% del jugador, 25% del club. I això perquè? Doncs les eines que tenen els clubs per mirar de retenir els seus jugadors o acordar contractes amb indicadors que els puguin donar avantatges en cas que la cosa no vagi bé, són escassos.

On no són tan escassos és a Amèrica, allà si que al firmar un contracte, les franquícies tenen indicadors/eines suficients que li permeten tenir un impacte suficient en el destí del seu jugador. Perquè, al cap i a la fi, part del destí del teu jugador influeix en el del teu equip. A Estats Units el focus social és radicalment diferent, doncs es basa en el col·lectiu. Sempre es procura operar pel bé del col·lectiu, pel bé de l’equip. Això no vol dir que els esportistes no puguin decidir el seu destí, i ara, tenen els seus moments on tenen complert poder per decidir en quin equip volen jugar. Ara bé, els equips tenen eines suficients per decidir també amb quins jugadors volen comptar. Si haguessim de fer un símil a nivell percentual sobre el control del destí de l’esportista, com s’ha fet amb l’altre cas, aquest estaria entre un 55% de l’equip i un 45% del jugador.

Com es poden plasmar aquests percentatges? En el cas europeu el focus és clarament situat en l’individu, doncs clarament durant bona part de l’any els equips no poden traspassar jugadors si veuen que no els hi van bé, o si se’ls hi lesionen. S’han d’esperar a l’estiu o a l’hivern i decidir en poc temps. En canvi l’individu, si no està a gust on és, tot i que encara tingui contracte, pot forçar la situació trobar una nova sortida tot i que el club el volgui retenir (tot depenen però del seu nivell d’estatus). Encara més, un altre club pot pagar-te una quantitat de diners irrebutjable per algun jugador teu equip, sense donar-te’n cap a canvi, i aleshores t’has de buscar la vida per comprar-ne un substitut i fer-li la mateixa jugada a una altre entitat de, potser, menys estatus que la teva. 

Tot això, dit en termes generals, a Estats Units és radicalment diferent. Allà els equips tenen molt més temps per pensar si quedar-se certs jugadors o no, i a més, no pot venir un altre equip i amb els diners que té endur-se’n algun dels teus, sempre rebràs alguna cosa a canvi (traspassos d’intercanvi de jugadors). I ojo, que això no vol dir que els jugadors aleshores no puguin decidir res, ells, quan se’ls hi acaba el contracte, en funció del que els hi proposin trien lliurament on volen anar a jugar i sota quines condicions fer-ho. És més, enmig de la temporada, si necessiten canviar d’aires ho poden demanar a l’equip i aleshores aquest a mirar de brindar pels interessos del seu jugador.

Personalment, crec que en els esports d’equip, el focus social hauria d’està centrat en el col·lectiu, que per això és un esport on no només hi jugués tu sol, necessites d’un altre per practicar-lo, sense aquest “altre” no ets ningú. En canvi, als esports individuals si que posaria el focus social en l’individu, doncs un depèn d’ell mateix i hauria de ser ell mateix qui prengués les decisions que marquessin el seu camí. Tot això, independentment del nivell del sistema de competició que es tracti, sigui professional o amateur.

A mode de resum, en aquest article hem pogut comprovar, almenys, fins 2 tipus de focus socials que expliquen i donen cabuda a dues perspectives de la dimensió social que podem trobar en els sistemes de competició (a nivell professional): la individual i la col·lectiva. No ho sé, si encara en podríem trobar més focus (cada sistema en porta el seu integrement i hi ha sistemes a patades (des dels professionals als amateurs)), pot ser sí, és una dimensió on el seu camp encara està per investigar a fons igual que les altres. Unes altres (dimensió econòmica, política i esportiva) que els seus camps ja els començaré a tractar en propers articles, més a fons, igual que ho he fet avui amb la dimensió social.

Finalment, però, tot plegat és un tema molt dens i, ara mateix, és com un meló que encara està per obrir o només estem veient la punta de l’iceberg de tot el que es pot arribar a investigar.