13. El trencaclosques de configurar un equip

Segurament, molt poca gent apostava a l’inici de l’Eurobasket 2022 per una selecció espanyola com a campiona. Podríem posar fins 3, 4 o 5 seleccions per davant del conjunt dirigit per Sergio Scariolo a l’hora de fer una llista en forma de pronòstic. Ara bé, en una competició on gairebé tot es decideix en eliminatòries, tot està molt obert com per confirmar segons quines prediccions. Tot pot passar.

El cas és que, al pas del torneig, España va saber anar competint cada dia millor, sobretot, fent brillar un aspecte capital en els esports d’equip: el col·lectiu. L’equip espanyol, segurament presentava una de les seleccions amb menys potencial en comparació a les últimes competicions (Encara més tenint en compte que jugadors com Ricky Rubio, Nikola Mirotic, Sergi Llull o Serge Ibaka quedaven fora entre lesions i motius personals) i, per tant, les expectatives de l’aficionat no eren tan altes com en altres anys.

Davant d’aquesta situació, i amb la polèmica nacionalització del base nord-americà, Lorenzo Brown, Scariolo va començar a formar una selecció que molts consideraven en transició. Aquesta configuració de l’equip espanyol esdevení un trencaclosques que, un cop solucionat, resultà en un conjunt ben entramat i solidificat.

Ha estat un conjunt on, a primera vista, no brillava per segons quins noms portava. Però, hi havia uns rols ben assenyalats per cada membre del grup i això feia que tot fos més que la suma de les parts. Rudy Fernández amb la capitania i l'experiència, Willy Hernangómez al joc interior, Usman Garuba amb la protecció del cèrcol, Alberto Díaz com a defensor anulador, Juancho Hernangómez com a franctirador, etc… Podria seguir amb més exemples per cada jugador de la selecció. 

Podem veure com a partir d’una bona definició dels rols de cada jugador, la complementació entre ells feia potenciar el valor del col·lectiu. La interacció, l’encaix entre els jugadors és i ha estat clau per a aquesta selecció que ha resultat campiona. Pot ser no hi havia cap estrella, cap nom consolidat en el panorama internacional que brillés per sobre de tots, però això no privava al conjunt de Sergio Scariolo poder competir per tot en aquesta competició.

Ja vaig comentar la importància d’una bona definició dels rols dels nostres jugadors en esports d’equip en l’Article 3 del blog (Orsai, 2021). Una bona configuració d’aquests pot potenciar les virtuts del nostre conjunt, mentre que del contrari fer-les desvirtuar a nivells inesperats. I en aquest Eurobasket 2022 hi podem trobar exemples de les dues cares claríssimament. Podem trobar un cas positiu en la selecció espanyola, com ja hem comentat. Però també tenim casos negatius, com ara la selecció sèrbia, per exemple, entre d’altres. El conjunt dirigit per Svetislav Pesic no va poder cumplir amb les expectatives que se li atribuïen al poder comptar amb jugadors com Nikola Jokic, Vasile Micic, Nikola Kalinic o Milos Teodosic (el qual finalment ni va arribar a participar en la competició). Al cap i a la fi, el conjunt balcànic, es recolzava sobre aquests noms per poder prosperar en la competició i no en mirar de fer encaixar els seus jugadors de la millor manera possible per avançar cap al títol. Altres casos negatius que també es poden mencionar són el de Giannis Antetokounmpo amb Grècia o Luka Doncic amb Eslovenia. Bàsicament sembla que tot el país recau sobre les seves esquenes i tot èxit o fracàs de la selecció sembla ser responsabilitat seva.

I amb tot això, on vull arribar a parar és en l’enfoc i la perspectiva que té la nostra societat de voler-ho reduir tot a l’individu. En la necessitat d’associar una institució, companyia o equip a una sola persona, en haver de fer aquest símil. Doncs aquest exercici ens provoca, en primer lloc, una pèrdua de visió sobre la importància del col·lectiu. Tots els membres treballen per assolir un objectiu comú i cal tenir un visió molt més àmplia quan apelem a equip. En segon lloc, ens provoca una pèrdua de solidaritat entre nosaltres, com a societat, que la necessitem per poder viure en comunitat harmònicament. Doncs el missatge que donem fent aquest símil és que jo sol puc carregar amb tot el pes, i no es tracta d’això. 

Ni Sèrbia és de Jokic, ni Eslovènia de Doncic o Grècia d’Antetokounmpo. Tot això també és un problema del missatge que volen vendre els mitjans de comunicació i el que arriba per nodrir l’opinió pública (potser estaria bé promoure punts de vista on es faci valorar el col·lectiu, més enllà de rendiments individuals, que per alguna cosa són esports d'equip). En aquest últim europeu, la selecció espanyola potser no tenia cap referent (abans us he comentat varis noms com Ricky, Mirotic… que podien ser-ho i ser utilizats pels mitjans per difondre el missatge individual). Ara bé, això els ha beneficiat en poder-se centrar, encara més, en potenciar el col·lectiu, fer encaixar completament les peces del trencaclosques i poder competir millor.

Bibliografia:

Orsai: 24/10/2021. Rols en esports d’equip: https://orsaiarticles.blogspot.com/2021/10/3-rols-en-esports-dequip.html