4. Jugadors i persones

Any 2014, un equip d’handbol base formatiu es troba disputant el campionat d’espanya de la seva categoria, segurament la competició més important en el que va de temporada. El primer partit, a la mitja part ja guanya de forma clara, però l’actitud dels jugadors no és respectuosa amb el rival. Curiosa o sorprenentment, se senten crits des del vestidor del qual ningú s’ho esperava. El vestidor de l’equip que va guanyant. 

No vam poder detallar clarament el missatge que els hi estava donant l’entrenador, però les cares dels jugadors al sortir pista no tenien res a veure amb les que van marxar a la mitja part. Van acabar guanyant de carrer aquell partit, però les actituds xulesques van desaparèixer durant la segona part. Al final, quan et trobes practicant un esport no només fas de jugador, sinó que a la pista, també has de saber ser persona. Però què entenem per cadascuna de les coses? Com podem comprovar si un ésser humà concep clarament què comporta actuar com a tals?

El més important, com he comentat anteriorment, és ser persona. De fet, un esportista que no és persona, molt probablement no podrà a arribar ser molt bon esportista (en criteris purs de la disciplina esportiva que practiqui) i això ho veureu argumentat al final. Per ser persona cal que els nostres agents esportius (entrenadors principalment) de la nostra etapa de socialització (una etapa educativa) ens comencin a inculcar uns principis i valors adients com els de la responsabilitat, el del compromís, l’empatia, el sacrifici o el respecte. Dit en altres termes, hem de tenir sort, doncs depenem de tals agents (que poden ser pares, tiets, germans, entrenadors, amics, professors…) per formar-nos com a persona.

De forma clara i breu, per ser persona, qualsevol home o dona, no haurien de tenir cap problema en emplear en les situacions corresponents, paraules com: gràcies, perdó o sisplau. Principalment aquestes tres, ja que generen tenen el poder de posar en valor els principis anomenats en el paràgraf anterior. 

Quin esportista podria ser l’exemple de persona dins de la pista? David Ferrer. El tennista, ja retirat, sempre ha estat un referent. S’ha sabut comportar adequadament sempre dins de la pista. No l’hem vist mai llençar una raqueta contra el terra, encarar-se amb el rival o protestar desmasuradament contra els àrbitres. Tot això, des del primer fins a l’últim dia de la seva carrera, i això li debem clarament als seus agents esportius socialitzadors.

Ara bé, i que podem concebre com a jugador? Tothom ens dirà que és molt senzill, simplement és el que ets quan estàs practicant un esport (principalment d’equip). Però va més enllà de tot plegat. Igual que en la nostra formació com a persona, en la de jugador necessitem que els nostres agents esportius de la nostra etapa d’entrenament ens inculquin uns valors i uns principis cabdals com el de l’esforç, l’exigència, la pressió o la humiltat. 

Si ho haguessim de resumir, per ser jugador, caldria tenir en compte tres accions capitals com són: mirar, escoltar i callar (tot això respecte als seus agents esportius socialitzadors). Aquestes tres accions permeten al nostre esportista assolir adequadament els principis que li volem inculcar, comentats anteriorment.

Quin esportista seria un clar exemple del que és ser jugador? Pedro Rodríguez. El futbolista format al FC Barcelona i actualment a la Lazio, sempre et dona el màxim de si mateix dins el terreny de joc independentment de quin sigui el rival, de quin sigui el resultat, de quin sigui el minut de partit. I a més a més, ho fa sacrificant-se en tot el que pugui pel seu equip, mirant de donar confiança i aportar frescura al joc del grup. És un referent pel que fa al que significa ser un jugador.

En casos contraris als dos últims exposats, podríem exemplificar a esportistes com Nick Kyrgios o Cristiano Ronaldo. L’australia no és precisament un gran exemple del que podríem entendre com a persona dins de la pista, té un gran catàleg de converses i lluites aferrassades contra jutges de línia, jutges generals i públics de tot el món del tennis, el seu comportament no és dels que en pots dir: n’estic orgullós. Les pobres raquetes han de passar per quiròfan cada partit! 

D’altra banda, el portugués no és, exactament, tot el contrari que Pedro Rodríguez, però en la majoria d’aquestes, sí. No n’hi ha prou en donar el millor de tu mateix cada vegada que surts al camp. Cal sacrificar-se pel grup, cosa que no se li dóna molt bé a Cristiano. És capaç de queixar-se a companys que no li passen la pilota i de buscar sempre el benefici de les seves accions personals per davant de les del col·lectiu. Un espectacle que brilla per si sol amb les actituds i gesticulacions que els hi dedica als seus companys ben sovint.

Així doncs, hem pogut comprovar diversos casos a partir dels quals poder començar a comprendre la diferència clara entre dos conceptes capitals dins la vida d’esportistes (ja siguin amateurs, professionals o semi-professionals) com són el de persona i el de jugador dins de la pista. Els exemples que s’han posat per entendre moralment el que hauria de ser un esportista com a persona i com a jugador, dins de la pista (fora de la pista ja en parlarem en una propera ocasió), ens han d’haver ajudat a entendre millor el costat bo i dolent o, si més no, el més adient i no tan adient de ser persona i ser jugador. Més endavant es podrà parlar de les conseqüències (de tot tipus) que pot tenir ser persona i jugador d’acord amb les diferents vertents que hem vist avui en base als exemples. Crec que en alguns casos és senzill fer-se una idea, en d’altres pot ser no tant. En una pròxima ocasió ho desenvoluparé.