11. Sistemes de competició: Dimensió econòmica dels sistemes

En l’inici d’aquest espai d’anàlisi social esportiva, vaig començar a analitzar els sistemes de competició que tenim al món per la seva dimensió social. Avui, quan ja s’han acabat moltes competicions de les principals disciplines esportives del planeta, vull enfocar-me a analitzar la dimensió econòmica dels sistemes. 

Estem entrant en la part del calendari esportiu on els equips, clubs o franquícies comencen a programar la temporada vinent i el protagonista és el mercat. Cadascú, dins les seves pròpies limitacions intenta configurar el millor possible els seus equips de cara la propera temporada i els pròxims cursos. Per fer-ho, operen dins els mercats que tenen al seu abast, proporcionats per les lligues on participen. Com funcionen aquests?

Cada disciplina esportiva té el seu mercat corresponent, però moltes comparteixen una sèrie de idees, conceptes i maneres de funcionar segons la zona geogràfica on operen. Així doncs, com ja vaig fer quan vaig analitzar la dimensió social, per dur a terme l’anàlisi dividirem els mercats, principalment entre l’europeu i el nord-americà. Doncs són els més predominants en la majoria de disciplines esportives col·lectives a alt nivell.

Respecte el mercat europeu, anant al gra, aquells equips que queden en més bona classificació seran sempre els que obtindran més bones recompenses a nivell econòmic i, per tant, més marge de maniobra per configurar millor els seus equips. A més a més, les organitzacions principals que regeixen i dirigeixen les competicions europees, no imparteixen moltes pautes estrictes sobre com s’han de configurar els equips a nivell econòmic. 

A nivell continental, és cert que fa uns anys que es va començar a instaurar un “Fair Play” financer al futbol europeu que, al pas del temps, ja té molt poca credibilitat (per no dir que, francament, no en té). En algun cas, com ara a la lliga espanyola de futbol (per posar un exemple), existeix un límit salarial. Una eina que serveix per limitar la quantitat económica que es poden gastar els clubs per construir els seus equips. Ara bé, en aquesta lliga, cada equip té un límit diferent (d’acord amb la seva capacitat económica), cosa que no ajudar a igualar la competició. També es parla de començar a insertar conceptes com el del límit salarial al basket europeu, tot i que encara no hi ha res concret.

Així doncs, et pots gastar el que puguis i creguis convenient per fer la plantilla (tot depenen de fins on arribin els teus recursos). Per tant, també ets tu qui decideixes els tipus de contracte que signes amb els jugadors (els teus treballadors). Tot lliurament sense cap, o mínima, restricció. Tot això fa que, bàsicament, les entitats amb més nivell esportiu (els clubs millor classificats) sempre siguin les que tinguin més opcions de competir a alt nivell i guanyar els títols. No dones moltes opcions, per no dir cap, a que els equips menys ben classificats puguin aixecar el vol d’alguna forma.

On si poden aixecar el vol aquests equips que no acaben tan ben classificats és a nord-amèrica. El sistema econòmic d’Estats Units intenta sempre garantir la màxima competitivitat entre tots els equips participants en la seva competició cada temporada. Per això, utiliza a nivell econòmic diferents eines que li permeten regular i equilibrar la competició. 

Una de les eines més rellevants és el límit salarial, que a diferència del límit exposat anteriorment sobre el futbol europeu, aquest s’aplica per igual a totes les entitats. És a dir, tots els equips disposen de la mateixa quantitat salarial per configurar les seves plantilles any rere any. Després hi ha més elements que deriven del límit salarial que, un altre dia hi podem entrar més en detall si es dóna l’ocasió. A més a més d’això, també hi ha pautes sobre quin tipus de contractes es poden firmar amb els jugadors en termes de durada i quantitats a signar. Tot està molt més controlat per poder mirar de garantir la màxima competitivitat entre tots els equips a l’hora de lluitar pel títol.

A Estats Units, algun equip tindrà més capacitat económica que un altre (grans mercats contra petits), però al final sempre competiran sota les mateixes normes econòmiques a l’hora de realitzar els seus equips. Tot això permet equilibrar molt més la competició i permetrà a les entitats partir des d’un mateix punt per començar a jugar. Aleshores, serà pels teus encerts o errors que tindràs més o menys èxit a les pistes, i no pas per falta de recursos.

En línies generals, quan més controlis una competició a nivell econòmic (com gestionar salaris, realitzar contractes o realitzar traspassos), més competitiva o atractiva la podràs fer de cara a l’aficionat. Si no, doncs sempre sabrem qui són els equips candidats a guanyar el títol. A la pràctica, sempre seran els mateixos i la resta d’entitats amb menys opcions s’hauran de conformar en intentar guanyar a aquests equips grans en algun partit de la competició. Però res de somiar en gran.